El que necessitem, doncs, és impulsar el progrés social, ecològic i nacional del nostre país. I, per això, cal un nou impuls de les polítiques d’esquerres i ecologistes a Catalunya. No podem tornar enrere, al passat, amb governs de dretes i polítiques conservadores, que són les que arreu del món retallen drets socials, impedeixen fer front al canvi climàtic i protegeixen els interessos dels poderosos.

L’esquerra verda i transformadora es presenta a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010 amb un projecte basat en els valors i les propostes de l’esquerra, l’ecologia i la llibertat. Valors com la justícia social, l’equitat entre homes i dones, la sostenibilitat, l’ètica, la transparència i la participació.

Tenim el convenciment que no podem sortir de la crisi amb les polítiques de sempre de la dreta, amb l’abaratiment dels costos laborals i la reducció de les polítiques socials i sense tenir en compte els costos ambientals.

Ben al contrari, per a ICV-EUiA l’economia ha d’estar al servei de les persones i no pas les persones al servei de l’economia. No ens resignem a acceptar l’elevat atur, l’exclusió social i la pobresa. És necessari, doncs, enfortir i millorar el sistema de benestar català, equiparant-nos amb els països més avançats d’Europa, creant ocupació en la cura de les persones, de nens i nenes i gent gran, eixamplant i millorant la qualitat de l’educació i la salut públiques, garantint el dret a la cultura i estenent els serveis socials.

En aquestes eleccions, es confronten projectes d’esquerres i de dretes. També, però, les polítiques ecològiques i modernes davant les polítiques productivistes i antigues; i també la llibertat enfront la política de la por (als immigrants, a les diferents opcions sexuals, etc.) i la mercantilització de les condicions socials i laborals de la població enfront d’un model inclusiu i democràtic de relacions laborals.

És necessari que la gent d’esquerres i ecologista, que la gent progressista, es mobilitzi. No podem caure en la resignació ni en el conformisme. Hem de guanyar el futur perquè tenim esperança en un demà millor. Per això volem expressar el nostre suport a Joan Herrera com a cap de llista d’ICV-EUiA.

Signa el manifest

No hi falten raons ja que el nostre futur ara l’estant decidint els mercats a través de les polítiques conservadores que està duent a terme el govern del PSOE a l’Estat, amb el suport de CiU,  i que suposen escollir la sortida equivocada a la crisi a través de una retallada drets socials i laborals, sense precedents a la nostra democràcia.

Per això, la gent d’esquerres que vol una sortida diferent a la crisi amb més justícia, equitat i ecologia, ha de sortir al carrer el 28N per evitar que  CiU i el PP acabin governant i deixant definitivament en mans dels mercats el nostre futur. Les seves receptes que encara estan amagades son conegudes per tothom: privatitzar la sanitat i l’educació, continuar aprofundint en la reforma laboral i pressionar per retallar encara més les pensions.

Però com el futur  no està escrit, ens podem revelar contra els mercats i les seves polítiques conservadores representades CiU i que desgraciadament està imposant Rodríguez Zapatero a Madrid.

Jo no em resigno, sortiré al carrer el proper 28N per a què ningú decidexi per mi i a més ho faré amb la responsabilitat d’acompanyar a Joan Herrera com a candidat a les llistes d’ICV-EUiA.

Aquesta reforma laboral aprovada pel Govern Zapatero és la més antisocial, representa una pèrdua de drets i un atac sense precedents l’estat del benestar que em pogut veure en la nostra democràcia, i, a més, no facilitarà la contractació de persones aturades, ni acabarà amb la temporalitat ni amb l’acomiadament, de manera que només hi ha una reacció lògica com és el rebuig dels sindicats i de l’esquerra social d’aquest país.

Si l’objectiu era la creació d’ocupació és al reforma no servirà, ho ha reconegut  fins i tot el Ministre Corbacho, i  les dades dels 2 mesos d’entrada en vigor de la reforma ho corroboren: el nombre de contractes fixos nomes ha arribat al 6%, menys encara que l’any passat. La conclusió és clara: s’ha reduït la contractació indefinida.

Possiblement, l’objectiu real de la reforma era un altre, és fer que els culpables d’aquesta crisi ho tinguin millor que acomiadar, baixar els salaris i retallar el dret a la negociació col·lectiva.

Però el més sorprenent és que la proposta inicial del Govern Zapatero ha estat superada durant el tràmit del Senat amb una proposta del mateix PSOE que culpabilitza a les persones aturades, que els obliga a acceptar els cursos de formació quan la dotació pressupostària s’ha reduït a la 3a part i promovent  que les Universitats tinguin personal d’investigació en situació precària de manera permanent.

Mentrestant, no es tenen en compte les mancances dels serveis públics d’ocupació que han de respondre sense personal per atendre als aturats: una persona ha d’atendre a gairebé a 200 aturats mentre que la mitjana de l’UE són un 50.

La reforma laboral no provocarà el necessari canvi del model productiu que es continua basant en  sectors estacionals com l’hoteleria i el turisme, la bombolla immobiliària i un elevat endeutament de les famílies i les empreses. Es vol sortir sense invertir en R+D, sense reformes al sector energètic (les elèctriques tenen uns beneficis anuals de 5.000 M€), sense estimular l’economia per a un canvi de model productiu, i el més preocupant de tot sense assegurar que el crèdit que hem donat al sector financer arribi a les famílies i a les empreses.

Així, podem afirmar que el Govern socialista és el responsable d’una reforma que suposa la major agressió social vista en democràcia i obre la porta a la major pèrdua de drets en les relacions laborals.
Però la cosa no acaba aquí, s’acaba d’anunciar la retirada dels 426 euros d’ajuda a les persones aturades i que ara van a per les pensions.

Aquest Govern, més que mai, mereix una vaga general convocada pels sindicats, que el faci rectificar una reforma injusta que no ens porta enlloc, perquè no volem veure com es carreguen l’estat del benestar que tanta suor i sang ens a costat, mentre que els poderosos, els que han originat aquesta crisi, s’ho miren des de la barrera, sense sortir ni esquitxats.

2

A Espanya la crisi té una especial gravetat com a resultat de la seva particular estructura econòmica i posició en el context internacional. Una situació a què s’ha arribat per un cúmul de factors entre els quals destaquen les opcions estratègiques que han anat prenent les elits econòmiques i polítiques del país. Un model econòmic on el predomini dels grups financers i les activitats especulatives han tingut la contrapartida d’un baix nivell de desenvolupament tecnicocientífic i, sobretot, una devaluació de les condicions laborals. Un model que ha impedit el desenvolupament d’un sector públic suficientment dotat per garantir serveis públics adequats i per dur a terme polítiques redistributives que equilibressin les injustificades desigualtats de renda que provoca el model econòmic. Un model que ha provocat un perillós deteriorament ambiental en molt àmbits (consum energètic, desertització, destrucció d’espais naturals…) i que resulta clarament insostenible pel futur. Un model on les desigualtats de gènere segueixen essent intolerables i on la manca d’un plantejament que prioritzi les necessitats de cura de les persones provoca greus problemes de sobrecàrrega de treball femení. La precarietat laboral, la pobresa, les desigualtats l’endeutament, els problemes d’accés a l’habitatge, el deteriorament ambiental són alguns dels efectes d’aquest funcionament econòmic.
3

Certament cal un canvi de model econòmic i per portar-lo a bon port calen moltes reformes i canvis de direcció de les dinàmiques dominants. Però, és inversemblant que, davant l’evidència acumulada i l’experiència anterior, les línies de reformes proposades des dels poders segueixin les mateixes línies que les reformes anteriors i es concentrin, bàsicament, a aprofundir en la retallada de drets laborals, de prestacions socials i la privatització d’allò públic. Mentre queden ajornades i fora d’agenda transformacions profundes en àmbits com el financer (el principal generador d’inestabilitat i desigualtats) i es deixen en l’oblit transformacions de l’esfera econòmica orientades a fer front als reptes de la crisi ecològica i les necessitats generades pels canvis demogràfics.
4

Un cop més, davant l’evidència de l’atur massiu, es planteja com a resposta una reforma laboral que dóna noves prerrogatives als empresaris i a les empreses de treball temporal (ETT). Es basa en un diagnòstic equivocat, que explica l’atur com un mer producte de les regulacions del mercat laboral quan en realitat és un efecte del mal funcionament del conjunt de l’economia. I es concentra a reduir els drets de protecció de l’ocupació -fent més fàcil i barat l’acomiadament-, erosionar la contractació col·lectiva -afavorint el poder dels empresaris individuals en matèria de salaris i condicions de treball- i privatitza la intermediació en el mercat laboral en benefici de les ETT.
No es tracta d’una reforma acceptable ni equilibrada, ni equitativa, ni eficient. No és equilibrada, perquè debilita drets laborals i sindicals sense introduir mecanismes que limitin els abusos de poder per part dels empresaris, reforcin la negociació col·lectiva o ampliïn drets socials afectats per acomiadaments i atur. Malgrat que es planteja com una reforma orientada a fragmentar la pretesa dualitat del mercat laboral, l’experiència internacional mostra que allà on està més fragmentada la negociació col·lectiva i on imperen drets laborals més reduïts, proliferen las desigualtats i la vulneració de drets (tal com ja és patent en el nostre país en el cas d’una bona part dels espais laborals ocupats pels treballadors immigrants). És ineficient, perquè s’orienta cap el reforçament d’un model salarial dominat pels baixos salaris, la renúncia al foment de la cooperació i la concertació col·lectiva. És costós, perquè reforça les transferències financeres a les empreses (augmenta les subvencions a l’acomiadament) de dubtosos efectes sobre la creació d’ocupació.
Renúncia a organitzar l’activitat laboral sobre la base de l’equitat, el reconeixement i dignificació de moltes activitats laborals, pretesament poc qualificades, la cooperació i la participació com eines de productivitat i benestar social, una adequada articulació entre activitats laborals mercantils i extramercantils i vida social. Els veritables reptes de transformació de la vida laboral que demana una societat avançada.
5

La reforma laboral introdueix, a més, una amenaça preocupant a la vida sindical. De fet, des de mitjans de comunicació i àmbits acadèmics fa temps que els sindicats estan en el punt de mira de les reformes polítiques. Malgrat que sabem que allà on les organitzacions col·lectives són més febles augmenta el desequilibri de poder en favor dels rics. L’organització i participació col·lectiva és crucial per garantir el desenvolupament i acompliment dels drets i els intents d’erosió de les organitzacions col·lectives no es poden entendre si no és com a part d’una estratègia que en última instància ataca el cor d’una democràcia efectiva i deixa als poderosos, altrament dits mercats, un poder autocràtic de conseqüències perilloses per al conjunt de la societat.
6

Tampoc són acceptables polítiques d’ajust que redueixen drets socials i s’orienten a retallar el pes del sector públic. És fals que el problema del nostre país sigui el d’una despesa pública excessiva. Ans al contrari, el nivell d’impostos i despesa pública a Espanya se situa en els nivells més baixos de la Unió Europea (en termes del PIB), fet que també es dóna si comparem el percentatge de funcionaris i treballadors públics com a percentatge de la població ocupada. Aquesta migradesa és la que explica la situació d’estrès i saturació que experimenten molts serveis públics, el migrat import de moltes pensions i ajuts a la població. Si es privatitzen activitats públiques, les coses encara poden anar pitjor, com es pot veure en la qualitat d’alguns serveis públics en comunitats autònomes on aquest procés està més desenvolupat.
Cap dels reptes més importants que tenim com a societat (la satisfacció de necessitats bàsiques, el desenvolupament tecnològic en benefici de la comunitat, la transformació vers una economia ecològica i socialment sostenible, l’atenció adequada al conjunt de la població, l’enfortiment d’una societat democràtica i participativa) es poden dur a terme sense un enfortiment de les polítiques públiques. Un enfortiment que requereix reforçar els recursos (impostos), la dignitat i les condicions laborals dels treballadors públics i els mecanismes de control democràtic sobre l’activitat pública.
7

Per tot això, pensem que som davant d’una cruïlla que ens pot menar a situacions indesitjables si s’aprofundeixen les mateixes polítiques que ens han portat a aquesta situació. I per això ens comprometem a treballar per fer avançar un altre tipus de polítiques i a participar en les mobilitzacions socials necessàries per permetre un canvi real d’orientació de les polítiques econòmiques i socials. I en aquesta línia, donem el nostre suport a la vaga i les mobilitzacions que els sindicats organitzen per al proper 29 de setembre.
Grup Promotor del Manifest de les Universitats Catalanes:Joan Antón Mellón (UB), Teresa Torns (UAB), Albert Recio (UAB), Rosa Queralt (URV), Josep Moreno Gené (UdL), Maria José Saura (UPC), Pere Jódar (UPF), Cristina Carrasco (UB), José Manuel Rúa (UB), Sergi Fillet (UPC), Xavier Vinader, Antonio Madrid (UB), Aida Ruiz (UPF), Ramon Sans (UPC), Àngel Miret (UPF), Jaime Rodríguez (UB), Victoria Fabregat (URV), María José Feijoo (UAB), Francisco Martín (UAB), Eulàlia Guiu (UdG), Emili Loncà (UdL), Juan Ignacio Marín (Inspector de Treball), Vicenç Navarro (UPF), Joaquín Gairin (UAB)

Zapatazo

Abans d’ahir em vaig aixecar amb l’esperada notícia de l’aprovació per part del govern de Zapatero del decret de reforma laboral que abarateix i justifica l’acomiadament de 20 dies per pèrdues fins i tot “conjunturals” de les empreses.

El decretazo a mode de zapatazo s’ha fet sense recollir les propostes dels sindicats ni de l’esquerra,  i està fent la feina bruta de la dreta representada per la CEOE, PP i CiU, amb mesures que volen endurir el mercat laboral i retallar els drets dels treballadors i treballadores però que no fomenten l’ocupació, l’economia i el consum d’aquest país.

Jo esperava, ingènuament, que després de la retallada als empleats públics i la congelació de les pensions el govern comencés a fer mesures que afectessin al sector financer i als més riscs, i que col·laboressin en la crisi que ells mateixos han provocat, però sembla que s’opta només per allò més fàcil, anar en contra dels més febles.

Si fem una mica de memòria de la crisi, Zapatero ha anat des de l’inici per un camí equivocat: primer nega l’existència de la crisi, després dissimula els efectes; l’any 2007 amb un superàvit de 30.000 M€ decideix fer rebaixes fiscals al 2008 per a tothom, independentment del seu nivell de renda; ara la retallada a funcionaris i a pensionistes, i per acabar una reforma laboral que no compta amb el suport de sindicats i de l’esquerra.

El proper setembre ens tocarà mostrar el nostre rebuig a aquest decretazo assistint a la vaga general convocada per CCOO i UGT, i sumar-nos a les mobilitzacions que a nivell europeu s’estan organitzant per aconseguir una sortida a la crisi diferent, més justa des del punt de vista social.

NI CHICHA NI LIMONA, Victor Jara (Chile)

Arrímese mas pa’ ca
aquí donde el sol calienta,
si uste’ ya está acostumbrado
a andar dando volteretas
y ningún daño le hará
estar donde las papas queman.

Usted no es na’
ni chicha ni limoná
se la pasa manoseando
caramba zamba su dignidad.

La fiesta ya ha comenzao
y la cosa está que arde
uste’ que era el más quedao
se quiere adueñar del baile
total a los olfatillos
no hay olor que se les escape.

Si queremos más fiestoca
primero hay que trabajar
y tendremos pa’ toítos
abrigo, pan y amistad
y si usted no está de acuerdo
es cuestión de uste’ nomás
la cosa va pa’ delante
y no piensa recular.

Ya déjese de patillas
venga a remediar su mal
si aquí debajito ‘el poncho
no tengo ningún puñal
y si sigue hociconeando
le vamos a expropiar
las pistolas y la lengua
y toíto lo demás.

I ara a més, les receptes per solucionar la crisi passen per retallar drets laborals i socials i augmentar l’edat de jubilació, quan encara no em sentit res d’augmentar els impostos als més rics com els bancs que continuen tenint beneficis astronòmics mentre la resta s’apreta el cinturó.

Tinc clar que d’ara en endavant  la persistència de la crisi afegida a l’augment dels discurs xenòfob, ja no per la extrema dreta sinó per la mateixa dreta representada per CiU i PP davant de les eleccions autonòmiques, provocarà més situacions com les de Salt, Vic o Cunit, però la responsabilitat em diu que no hem d’entrar al drap d’aquesta provocació populista i posar seny.

Escric això per què avui m’he aixecat amb una mala notícia, la recuperació de Jean-Marie Le Pen del Front national pour l’unité française a les eleccions regionals franceses i hem de fer el possible per a què aquí no passi el mateix amb Plataforma per Catalunya.

No als 67 anys d’edat de jubilació!

Zapatero fa una proposta que seria més pròpia de l’Aznar i ens vol retallar les pensions i allargar l’edat de jubilació, després que  els partits d’esquerres i els sindicats han aconseguit aturar una reforma laboral que hagués suposat una retallada als drets dels treballadors i treballadores d’aquest país.

La proposta d’augmentar l’edat de jubilació fins als 67 anys no és pròpia d’un govern d’esquerres que s’hauria de preocupar principalment dels problemes que afecten a les famílies que no poden arribar al crèdit que necessiten per poder subsistir o a les petites i mitjanes empreses que tenen dificultats per la  manca de l’arribada d’aquest crèdit.

I tot això passa mentre els veritables culpables de la crisi financera, els bancs, surten als mitjans de comunicació, sense que els hi faci cap vergonya, i presumeixen dels beneficis astronòmics que tenen any rere any.

Sembla ser que últimament Zapatero només fa cas al president de la  CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, que s’atreveix a donar-nos lliçons de com solucionar la crisi quan no sap ni dirigir la seva pròpia empresa l’aerolínia  Air  Comet que ha fet fallida, deixant al carrer als treballadors i els milers d’usuaris de la companyia.

Les mesures que està adoptant el Govern de l’Estat no són les que necessitem en aquest moment on ens hauríem de plantejar un canvi de model més sostenible per generar ocupació i riquesa d’una manera més eficient i socialment més justa.

Davant d’aquesta proposta només podem manifestar-nos i ser bel·ligerants per  cridat ben fort: No als 67 anys d’edat de jubilació!

http://www.iniciativa.cat/santboi

http://www.facebook.com/santboians.iniciativa

La Plataforma sorgida arran de l’aplicació de la Llei 25/2009, de 22 de desembre, de modificació de diverses lleis per a la seva adaptació a la Llei sobre el lliure accés a les activitats de serveis i al seu exercici, també coneguda com Llei Òmnibus.

La llei posa en qüestió l’existència del visat en l’àmbit de les professions tècniques que tenen relació directa amb la integritat i la seguretat de les persones i instal·lacions i amb la protecció del medi ambient, ja que, entre altres funcions, assegura que el professional que signa els projectes estigui degudament habilitat, tot evitant l’intrusisme professional, i controla que els treballs s’adeqüin a les exigències legals i reglamentàries.

Per tant, és una garantia per als consumidors i usuaris que ara es podria desapareixer amb les conseqüències que comportaria.

1.- La citada Ley Ómnibus dispone que:

- En el plazo máximo de cuatro meses desde la entrada en vigor de esta Ley, el Gobierno aprobará un Real Decreto que establezca los visados que serán exigibles de acuerdo con lo previsto en el artículo 13 de la Ley 2/1974, de 13 de febrero, sobre Colegios Profesionales.

- En el plazo máximo de doce meses desde la entrada en vigor de esta Ley, el Gobierno, previa consulta a las Comunidades Autónomas, remitirá a las Cortes Generales un Proyecto de Ley que determine las profesiones para cuyo ejercicio es obligatoria la colegiación.

2.- Esta iniciativa legislativa que cuestiona la exigibilidad del visado y de la colegiación está en gran medida inspirada por las tendenciosas, unidimensionales y mal argumentadas recomendaciones de la Comisión Nacional de la Competencia. Estas recomendaciones de la Comisión Nacional de la Competencia, que no han sido debidamente contrastadas, instan a reformas limitadoras cuyas profundas repercusiones negativas no se analizan en su informe y para las que no se ofrecen alternativas.

3.- En el ámbito del ejercicio de las profesiones técnicas reguladas es evidente la relación directa entre la integridad y seguridad de las personas e instalaciones, la protección del medio ambiente y la necesidad de controlar que el profesional que lo firma está adecuadamente habilitado y es competente, que el trabajo consta de la documentación requerida para su correcta tramitación, verificando la integridad documental (que recoge todos los elementos imprescindibles de un trabajo profesional), certificando la identidad de la documentación a visar y controlando su adecuación a las exigencias legales y reglamentarias.

Sin este control y especialmente en este campo de actividad de las profesiones técnicas reguladas, con un elevado nivel técnico y normativo:

- se daría libre paso al intrusismo profesional

- se daría libre paso a la suplantación por personas no tituladas

- se facilitaría el ejercicio de la profesión por personas sancionadas o inhabilitadas

- se perdería la garantía de existencia de seguros de responsabilidad civil

- se perdería el control de adecuación de las exigencias legales y reglamentarias de los trabajos

- se perdería de la capacidad de control de la sujeción a la normativa colegial que regula el ejercicio de la profesión (control deontológico)

- se perdería la capacidad de intermediación o arbitraje en conflictos profesional-cliente.

- se perdería capacidad de colaboración con la Administración

Este control, cuyos objetivos están directamente relacionados con los intereses de los ciudadanos y cuya eficacia por tanto es fundamental para no perjudicar gravemente a la sociedad, es un procedimiento administrativo y no civil que no debe ser, en consecuencia, atribuido al sector privado sino a la propia Administración o delegadamente a los Colegios Profesionales.

4.- En este sentido, el Colegio Profesional es, por su naturaleza jurídica, ausencia de afán de lucro, medios, experiencia, conocimiento técnico y administrativo de la materia, independencia con la Administración y el sector privado, disponibilidad de datos sobre profesionales, voluntad de regulación imparcial de la actividad de los profesionales, capacidad de colaboración con las administraciones, disponibilidad de infraestructuras telemáticas consolidadas, etc., la entidad más adecuada para ejercer dicho control, tal y como viene haciendo desde hace décadas con gran eficacia a través del visado.

5.- La función de visado colegial, está amparada por la Directiva 2.006/123, en cuyo Considerando 106 se indica que, a los efectos del capítulo sobre cooperación administrativa, el término «supervisión» debe abarcar actividades tales como controles e indagaciones, resolución de problemas, ejecución e imposición de sanciones y las consiguientes actividades de seguimiento. Y, en el artículo 26.3 prevé que los Estados en colaboración con la Comisión “tomarán medidas complementarias para animar a los colegios profesionales a cooperar con el fin de fomentar la calidad de los servicios, especialmente, facilitando la evaluación de las competencias de los prestadores”, principio que sustenta, sin duda, el visado obligatorio, en el caso de las profesiones técnicas.

Es decir, la Directiva Comunitaria no impone la modificación del vigente régimen legal del visado en España, sino que por el contrario, éste tiene fundamento y acogida en la propia Directiva.

Por todo ello, y ante las opiniones interesadas y reduccionistas que abogan por la desaparición de los Colegios, o que presionan para su reducción a un papel minoritario, elitista y marginal, los abajo firmantes exigimos de los poderes públicos:

1.- Se valore objetivamente el papel social y de servicio público que vienen desarrollando los Colegios Profesionales.

2.- Se reconsidere el sesgo contrario a la colegiación y al visado contenidos en la Ley Ómnibus y se mantenga la obligatoriedad de colegiación para las profesiones reguladas y el mantenimiento del visado como función de servicio público en garantía del interés general y, muy especialmente, en garantía de los intereses de los consumidores y usuarios.

3.- Se valoren las negativas repercusiones de orden económico y social que se derivarían de la supresión de la obligatoriedad del visado.

4.- Se revierta la deriva del proceso de liberalización de servicios profesionales como forma encubierta de privatización y mercantilización del control de la seguridad de la que es responsable la Administración y en definitiva como un proceso de relajación del control de la seguridad de los ciudadanos.

Diciembre de 2009

Suposo que tots els que diem que som d’esquerres tenim clar que la despesa social amb les seves potes l’educació, la sanitat, les pensions i la dependència es sufraga a partir dels ingressos anuals pels diferents impostos que paguem entre tots plegats, encara que no d’una forma del tot progressiva.

Unes dades per veure per a què serveixen els més de 900 M € que es recapten actualment amb l’ l’impost sobre successions i donacions seria que amb aquests diners es poden construir 250 escoles o 650 escoles bressol o 350 CAPS i equival al pressupost del Departament de Treball, i penso que no podem estar disposats a perdre-ho.

Tots estem d’acord que la reforma de l’impost és necessària per a què les classes treballadores deixin de pagar però mantenint que les grans herències continuïn pagant, com passa a la majoria dels països d’Europa, en contra del que estan fet les autonomies governades pel PP i algunes del PSOE han eliminat aquest impost amb la disminució de la despesa social que ha significat com ja sabeu privatització dels serveis sanitaris.

Aquest impost l’hem de mantenir per a què paguin els que més tenen i anem cap un sistema més just per a tothom, amb una veritable redistribució de la riquesa.