Zapatazo

Abans d’ahir em vaig aixecar amb l’esperada notícia de l’aprovació per part del govern de Zapatero del decret de reforma laboral que abarateix i justifica l’acomiadament de 20 dies per pèrdues fins i tot “conjunturals” de les empreses.

El decretazo a mode de zapatazo s’ha fet sense recollir les propostes dels sindicats ni de l’esquerra,  i està fent la feina bruta de la dreta representada per la CEOE, PP i CiU, amb mesures que volen endurir el mercat laboral i retallar els drets dels treballadors i treballadores però que no fomenten l’ocupació, l’economia i el consum d’aquest país.

Jo esperava, ingènuament, que després de la retallada als empleats públics i la congelació de les pensions el govern comencés a fer mesures que afectessin al sector financer i als més riscs, i que col·laboressin en la crisi que ells mateixos han provocat, però sembla que s’opta només per allò més fàcil, anar en contra dels més febles.

Si fem una mica de memòria de la crisi, Zapatero ha anat des de l’inici per un camí equivocat: primer nega l’existència de la crisi, després dissimula els efectes; l’any 2007 amb un superàvit de 30.000 M€ decideix fer rebaixes fiscals al 2008 per a tothom, independentment del seu nivell de renda; ara la retallada a funcionaris i a pensionistes, i per acabar una reforma laboral que no compta amb el suport de sindicats i de l’esquerra.

El proper setembre ens tocarà mostrar el nostre rebuig a aquest decretazo assistint a la vaga general convocada per CCOO i UGT, i sumar-nos a les mobilitzacions que a nivell europeu s’estan organitzant per aconseguir una sortida a la crisi diferent, més justa des del punt de vista social.

NI CHICHA NI LIMONA, Victor Jara (Chile)

Arrímese mas pa’ ca
aquí donde el sol calienta,
si uste’ ya está acostumbrado
a andar dando volteretas
y ningún daño le hará
estar donde las papas queman.

Usted no es na’
ni chicha ni limoná
se la pasa manoseando
caramba zamba su dignidad.

La fiesta ya ha comenzao
y la cosa está que arde
uste’ que era el más quedao
se quiere adueñar del baile
total a los olfatillos
no hay olor que se les escape.

Si queremos más fiestoca
primero hay que trabajar
y tendremos pa’ toítos
abrigo, pan y amistad
y si usted no está de acuerdo
es cuestión de uste’ nomás
la cosa va pa’ delante
y no piensa recular.

Ya déjese de patillas
venga a remediar su mal
si aquí debajito ‘el poncho
no tengo ningún puñal
y si sigue hociconeando
le vamos a expropiar
las pistolas y la lengua
y toíto lo demás.

I ara a més, les receptes per solucionar la crisi passen per retallar drets laborals i socials i augmentar l’edat de jubilació, quan encara no em sentit res d’augmentar els impostos als més rics com els bancs que continuen tenint beneficis astronòmics mentre la resta s’apreta el cinturó.

Tinc clar que d’ara en endavant  la persistència de la crisi afegida a l’augment dels discurs xenòfob, ja no per la extrema dreta sinó per la mateixa dreta representada per CiU i PP davant de les eleccions autonòmiques, provocarà més situacions com les de Salt, Vic o Cunit, però la responsabilitat em diu que no hem d’entrar al drap d’aquesta provocació populista i posar seny.

Escric això per què avui m’he aixecat amb una mala notícia, la recuperació de Jean-Marie Le Pen del Front national pour l’unité française a les eleccions regionals franceses i hem de fer el possible per a què aquí no passi el mateix amb Plataforma per Catalunya.

No als 67 anys d’edat de jubilació!

Zapatero fa una proposta que seria més pròpia de l’Aznar i ens vol retallar les pensions i allargar l’edat de jubilació, després que  els partits d’esquerres i els sindicats han aconseguit aturar una reforma laboral que hagués suposat una retallada als drets dels treballadors i treballadores d’aquest país.

La proposta d’augmentar l’edat de jubilació fins als 67 anys no és pròpia d’un govern d’esquerres que s’hauria de preocupar principalment dels problemes que afecten a les famílies que no poden arribar al crèdit que necessiten per poder subsistir o a les petites i mitjanes empreses que tenen dificultats per la  manca de l’arribada d’aquest crèdit.

I tot això passa mentre els veritables culpables de la crisi financera, els bancs, surten als mitjans de comunicació, sense que els hi faci cap vergonya, i presumeixen dels beneficis astronòmics que tenen any rere any.

Sembla ser que últimament Zapatero només fa cas al president de la  CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, que s’atreveix a donar-nos lliçons de com solucionar la crisi quan no sap ni dirigir la seva pròpia empresa l’aerolínia  Air  Comet que ha fet fallida, deixant al carrer als treballadors i els milers d’usuaris de la companyia.

Les mesures que està adoptant el Govern de l’Estat no són les que necessitem en aquest moment on ens hauríem de plantejar un canvi de model més sostenible per generar ocupació i riquesa d’una manera més eficient i socialment més justa.

Davant d’aquesta proposta només podem manifestar-nos i ser bel·ligerants per  cridat ben fort: No als 67 anys d’edat de jubilació!

http://www.iniciativa.cat/santboi

http://www.facebook.com/santboians.iniciativa

La Plataforma sorgida arran de l’aplicació de la Llei 25/2009, de 22 de desembre, de modificació de diverses lleis per a la seva adaptació a la Llei sobre el lliure accés a les activitats de serveis i al seu exercici, també coneguda com Llei Òmnibus.

La llei posa en qüestió l’existència del visat en l’àmbit de les professions tècniques que tenen relació directa amb la integritat i la seguretat de les persones i instal·lacions i amb la protecció del medi ambient, ja que, entre altres funcions, assegura que el professional que signa els projectes estigui degudament habilitat, tot evitant l’intrusisme professional, i controla que els treballs s’adeqüin a les exigències legals i reglamentàries.

Per tant, és una garantia per als consumidors i usuaris que ara es podria desapareixer amb les conseqüències que comportaria.

1.- La citada Ley Ómnibus dispone que:

- En el plazo máximo de cuatro meses desde la entrada en vigor de esta Ley, el Gobierno aprobará un Real Decreto que establezca los visados que serán exigibles de acuerdo con lo previsto en el artículo 13 de la Ley 2/1974, de 13 de febrero, sobre Colegios Profesionales.

- En el plazo máximo de doce meses desde la entrada en vigor de esta Ley, el Gobierno, previa consulta a las Comunidades Autónomas, remitirá a las Cortes Generales un Proyecto de Ley que determine las profesiones para cuyo ejercicio es obligatoria la colegiación.

2.- Esta iniciativa legislativa que cuestiona la exigibilidad del visado y de la colegiación está en gran medida inspirada por las tendenciosas, unidimensionales y mal argumentadas recomendaciones de la Comisión Nacional de la Competencia. Estas recomendaciones de la Comisión Nacional de la Competencia, que no han sido debidamente contrastadas, instan a reformas limitadoras cuyas profundas repercusiones negativas no se analizan en su informe y para las que no se ofrecen alternativas.

3.- En el ámbito del ejercicio de las profesiones técnicas reguladas es evidente la relación directa entre la integridad y seguridad de las personas e instalaciones, la protección del medio ambiente y la necesidad de controlar que el profesional que lo firma está adecuadamente habilitado y es competente, que el trabajo consta de la documentación requerida para su correcta tramitación, verificando la integridad documental (que recoge todos los elementos imprescindibles de un trabajo profesional), certificando la identidad de la documentación a visar y controlando su adecuación a las exigencias legales y reglamentarias.

Sin este control y especialmente en este campo de actividad de las profesiones técnicas reguladas, con un elevado nivel técnico y normativo:

- se daría libre paso al intrusismo profesional

- se daría libre paso a la suplantación por personas no tituladas

- se facilitaría el ejercicio de la profesión por personas sancionadas o inhabilitadas

- se perdería la garantía de existencia de seguros de responsabilidad civil

- se perdería el control de adecuación de las exigencias legales y reglamentarias de los trabajos

- se perdería de la capacidad de control de la sujeción a la normativa colegial que regula el ejercicio de la profesión (control deontológico)

- se perdería la capacidad de intermediación o arbitraje en conflictos profesional-cliente.

- se perdería capacidad de colaboración con la Administración

Este control, cuyos objetivos están directamente relacionados con los intereses de los ciudadanos y cuya eficacia por tanto es fundamental para no perjudicar gravemente a la sociedad, es un procedimiento administrativo y no civil que no debe ser, en consecuencia, atribuido al sector privado sino a la propia Administración o delegadamente a los Colegios Profesionales.

4.- En este sentido, el Colegio Profesional es, por su naturaleza jurídica, ausencia de afán de lucro, medios, experiencia, conocimiento técnico y administrativo de la materia, independencia con la Administración y el sector privado, disponibilidad de datos sobre profesionales, voluntad de regulación imparcial de la actividad de los profesionales, capacidad de colaboración con las administraciones, disponibilidad de infraestructuras telemáticas consolidadas, etc., la entidad más adecuada para ejercer dicho control, tal y como viene haciendo desde hace décadas con gran eficacia a través del visado.

5.- La función de visado colegial, está amparada por la Directiva 2.006/123, en cuyo Considerando 106 se indica que, a los efectos del capítulo sobre cooperación administrativa, el término «supervisión» debe abarcar actividades tales como controles e indagaciones, resolución de problemas, ejecución e imposición de sanciones y las consiguientes actividades de seguimiento. Y, en el artículo 26.3 prevé que los Estados en colaboración con la Comisión “tomarán medidas complementarias para animar a los colegios profesionales a cooperar con el fin de fomentar la calidad de los servicios, especialmente, facilitando la evaluación de las competencias de los prestadores”, principio que sustenta, sin duda, el visado obligatorio, en el caso de las profesiones técnicas.

Es decir, la Directiva Comunitaria no impone la modificación del vigente régimen legal del visado en España, sino que por el contrario, éste tiene fundamento y acogida en la propia Directiva.

Por todo ello, y ante las opiniones interesadas y reduccionistas que abogan por la desaparición de los Colegios, o que presionan para su reducción a un papel minoritario, elitista y marginal, los abajo firmantes exigimos de los poderes públicos:

1.- Se valore objetivamente el papel social y de servicio público que vienen desarrollando los Colegios Profesionales.

2.- Se reconsidere el sesgo contrario a la colegiación y al visado contenidos en la Ley Ómnibus y se mantenga la obligatoriedad de colegiación para las profesiones reguladas y el mantenimiento del visado como función de servicio público en garantía del interés general y, muy especialmente, en garantía de los intereses de los consumidores y usuarios.

3.- Se valoren las negativas repercusiones de orden económico y social que se derivarían de la supresión de la obligatoriedad del visado.

4.- Se revierta la deriva del proceso de liberalización de servicios profesionales como forma encubierta de privatización y mercantilización del control de la seguridad de la que es responsable la Administración y en definitiva como un proceso de relajación del control de la seguridad de los ciudadanos.

Diciembre de 2009

Suposo que tots els que diem que som d’esquerres tenim clar que la despesa social amb les seves potes l’educació, la sanitat, les pensions i la dependència es sufraga a partir dels ingressos anuals pels diferents impostos que paguem entre tots plegats, encara que no d’una forma del tot progressiva.

Unes dades per veure per a què serveixen els més de 900 M € que es recapten actualment amb l’ l’impost sobre successions i donacions seria que amb aquests diners es poden construir 250 escoles o 650 escoles bressol o 350 CAPS i equival al pressupost del Departament de Treball, i penso que no podem estar disposats a perdre-ho.

Tots estem d’acord que la reforma de l’impost és necessària per a què les classes treballadores deixin de pagar però mantenint que les grans herències continuïn pagant, com passa a la majoria dels països d’Europa, en contra del que estan fet les autonomies governades pel PP i algunes del PSOE han eliminat aquest impost amb la disminució de la despesa social que ha significat com ja sabeu privatització dels serveis sanitaris.

Aquest impost l’hem de mantenir per a què paguin els que més tenen i anem cap un sistema més just per a tothom, amb una veritable redistribució de la riquesa.

La

Des de l’esquerra el que desitgem és que la política fiscal del Govern gravi les rendes més altes de les persones que guanyen més de 100.000 € aportant més en aquesta època de crisi amb tantes persones sense subsidis i que s’acabi amb la tributació mínima del 1% de les societats anònimes d’inversió d’actius financers utilitzades per les grans fortunes per obtenir grans avantatges fiscals.

Des de l’esquerra no volem que per compensar la pèrdua dels ingressos que suposen les mesures anteriors es faci un augment de l’IVA generalitzat per a tothom que afectarà a persones amb pensions mínimes, persones amb o sense subsidis d’atur, joves, …

Zapatero no és que ja estiguis ancorat al centre polític sinó que cada vegada t’allunyes més de l’esquerra per anar cap a la dreta i que no et podem recolzar de cap manera encara que això ens dolgui.

Com ja haureu sentit en el cos ja s’han acabat les vacances i hem tornat de nou a la vida diària amb la crisi que ja teníem l’any passat però també amb la grip que ens han afegit aquest any.

El setembre del 2008 es va caracteritzar per la confessió pública dels bancs americans de les seves pràctiques nocives per utilitzar actius tòxics, que va provocar un pànic generalitzat, que encara no hem superat, que ens suposa una restricció de crèdits per part d’aquells que van provocar la situació.

El setembre del 2009 es caracteritza per què ja superat el pànic i ara estem resignats en la desesperació sobretot per allò que està fent el govern de Zapatero amb continus bandazos, opinions sobre impostos a “títol personal” de ministres i consellers, que són replicats pels mateixos companys de govern o de partit, i mentrestant els que han de sobreviure amb 420 € encara no saben si els cobraran. L’oposició del PP situada en la trinxera disparant contra tot, però sense reconèixer que l’enemic el té a dins de la trinxera.

Haurem d’agafar forces ja que el panorama no és esperançador o com a mínim no ens el fan sentir així, sobretot quan ara venen els de la grip A i ens dibuixen un panorama encara pitjor, però això si algun estan “fent l’agost “ venen vacunes, d’allò que possiblement hagin provocats els mateixos com van fer els banquers l’any passat.

Cal agafar forces i sobreviure com ho hem fet fins ara, o com el cantant de Mazoni reflexionava ahir a la nit durant l’entrega de premis del Festival Altaveu, i destacava el fet que la professió de músic està contínuament en crisi, mai saben més de dos mesos enllà que faran i és això el que els fa ser creatius, sobreviure i fer bona música.

«No n’hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria», com proclama Jaume Pla cantant de Mazoni al seu nou disc

M’acaba d’arribar a les mans a través de la gent de CCOO un magnífic article del Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra i director de l’Observatori Social d’Espanya, publicat el passat 25/6/09 a PUBLICO, titulat ¿massa funcionaris?.

En Vicenç fa una anàlisi amb dades objectives sobre el nombre de funcionaris de les nostres administracions públiques per fer de contrapunt al debat obert per articles basats en percepcions i totalment esbiaixats que s’han publicat a EL PAIS i EL PERIÓDICO, que suposo influïts pels comentaris del president Montilla davant de fòrums empresarials que representen el col·lectiu de veritables culpables de què hi hagin massa poc funcionaris.

La mentida llençada es concreta en el titular següent “el nombre de funcionaris s’apropa al d’empresaris i treballadors autònom”, però resultat el missatge és totalment erroni quan es posen les dades sobre la taula, ja que resulta que s’han considerat funcionaris a persones que no ho són, i normés la tercera part de la dada que s’ha utilitzat té aquesta condició.

A més, resulta que dins de l’EU-15 estem a la meitat que la mitjana i fins a 3 vegades menys que en països com Dinamarca o Suècia amb un sòlid estat del benestar.

Però el més sorprenent de tot és que el culpables d’aquesta situació, empresaris i món financer, són els que llencen aquestes mentires, ja que la causa de tants pocs funcionaris es troba en la falta d’ingressos pel frau fiscal dels empresaris a l’Agència Tributària i a la Seguretat Social, i té un efecte negatiu sobre l’Estat del Benestar i per tant en el nombre de funcionaris mestres, metges, assistents socials, etc.

Al final hauré de fer cas al Josep, EL PAIS i EL PERIODICO ja comencen a fer massa olor per la falta d’objectivitat i m’hauré de passar a PÚBLICO desprès de tant anys.

La bonança econòmica que hem viscut aquests anys només ha servit per a què alguns siguin més rics del que eren i no s’ha produït una distribució equitativa de la riquesa ni una millora en les condicions de treball, originant-se un augment en les desigualtats socials (segons l’Institut Nacional d’Estadística el 20% de la població està per sota del llindar del risc de pobresa).

Davant d’aquesta situació el govern del PSOE no s’atreveix ha abordar el problema estructural de l’economia, tant dependent d’aquests sectors fràgils, i ha apostat per una política de xecs i no de drets que suposin un veritable gir social i ambiental.

Necessitem solucions estructurals per a un model productiu sòlid que aposti per inversions públiques en innovació, defensi del teixit industrial, fomenti les noves ocupacions,l’ obra pública d’infraestructures per al transport públic, inverteixi en educació, formació professional i reciclatge, i assoleixi un salari mínim de 1000 € que també inclogui a les pensions mínimes.

Finalment ve el senyor Solbes (tresorer major del regne) i ens planteja uns pressupostos que no garanteixen la despesa social ni el canvi productiu. A més, posposa el debat sobre la reforma fiscal tant necessària per evitar l’ofegament financer en què ens troben els Ajuntaments que està provocant una veritable asfixia pressupostària que farà molt difícil respondre a totes les necessitats que té la ciutadania sobretot aquells amb menys recursos. Recordem que des de l’administració més propera a la ciutadania atenem a moltes demandes que corresponen a altres administracions i que no estan finançades.

En època de crisi cal invertir en els més desafavorits amb un pressupost més social que mai, aquestes haurien de ser les prioritats per un govern d’esquerres, es a dir per fer politiques econòmiques de dretes ja tenim al PP.

Com sempre els treballadors i les treballadores haurem de pagar la crisi.