Però el veritable problema és el trencament del pacte constitucional, que alguns de nosaltres defensaven com a via per guanyar en autogovern i caminar cap a un Estat Federal, i ara ens deixa en una posició molt difícil sobretot per què és la justificació que esperaven els més independentistes.

No caldria justificar res, però la nostra indignació ve donada per la retallada de drets que hem patit, no només en qüestions de llengua, sinó en competències, justícia i finançament que és una eina fonamental per poder lluitar en millor condicions contra la crisi econòmica que patim.

Ara el que ens toca és recuperar per la via política tot allò que ens ha tret el Tribunal Constitucional , de manera que puguem tenir el que decidírem en referèndum, i la millor forma és manifestar-nos massivament el dissabte a Barcelona, hem de mostrat la nostra indignació.

Però també cal mantenir en la memòria que el veritable culpable de tot plegat és el PP, sobre tot per a aquells com PSOE i CiU que pacten amb ell i tampoc és acceptable l’actitud de molts dirigents del PSOE que aquests dies ens estan dient “no passa res” inclús a algun d’ells l’hem pogut veure molt content després d’haver “cepillado” l’Estatut.

Zapatazo

Abans d’ahir em vaig aixecar amb l’esperada notícia de l’aprovació per part del govern de Zapatero del decret de reforma laboral que abarateix i justifica l’acomiadament de 20 dies per pèrdues fins i tot “conjunturals” de les empreses.

El decretazo a mode de zapatazo s’ha fet sense recollir les propostes dels sindicats ni de l’esquerra,  i està fent la feina bruta de la dreta representada per la CEOE, PP i CiU, amb mesures que volen endurir el mercat laboral i retallar els drets dels treballadors i treballadores però que no fomenten l’ocupació, l’economia i el consum d’aquest país.

Jo esperava, ingènuament, que després de la retallada als empleats públics i la congelació de les pensions el govern comencés a fer mesures que afectessin al sector financer i als més riscs, i que col·laboressin en la crisi que ells mateixos han provocat, però sembla que s’opta només per allò més fàcil, anar en contra dels més febles.

Si fem una mica de memòria de la crisi, Zapatero ha anat des de l’inici per un camí equivocat: primer nega l’existència de la crisi, després dissimula els efectes; l’any 2007 amb un superàvit de 30.000 M€ decideix fer rebaixes fiscals al 2008 per a tothom, independentment del seu nivell de renda; ara la retallada a funcionaris i a pensionistes, i per acabar una reforma laboral que no compta amb el suport de sindicats i de l’esquerra.

El proper setembre ens tocarà mostrar el nostre rebuig a aquest decretazo assistint a la vaga general convocada per CCOO i UGT, i sumar-nos a les mobilitzacions que a nivell europeu s’estan organitzant per aconseguir una sortida a la crisi diferent, més justa des del punt de vista social.

NI CHICHA NI LIMONA, Victor Jara (Chile)

Arrímese mas pa’ ca
aquí donde el sol calienta,
si uste’ ya está acostumbrado
a andar dando volteretas
y ningún daño le hará
estar donde las papas queman.

Usted no es na’
ni chicha ni limoná
se la pasa manoseando
caramba zamba su dignidad.

La fiesta ya ha comenzao
y la cosa está que arde
uste’ que era el más quedao
se quiere adueñar del baile
total a los olfatillos
no hay olor que se les escape.

Si queremos más fiestoca
primero hay que trabajar
y tendremos pa’ toítos
abrigo, pan y amistad
y si usted no está de acuerdo
es cuestión de uste’ nomás
la cosa va pa’ delante
y no piensa recular.

Ya déjese de patillas
venga a remediar su mal
si aquí debajito ‘el poncho
no tengo ningún puñal
y si sigue hociconeando
le vamos a expropiar
las pistolas y la lengua
y toíto lo demás.

Molts de nosaltres estem vivint amb incredulitat i estupor el processament del Tribunal Suprem al jutge Baltasar Garzón per investigar els crims del franquisme arran d’una denuncia de Falange Española, que està fent la feina bruta del PP, els hereus dels qui van provocar tots aquells crim durant i després de la Guerra Civil.

El jutge va actuar per les denúncies de les associacions de víctimes del franquisme d’acord amb la llei de la Memòria Històrica amb la finalitat de trobar els cadàvers de les víctimes del franquisme que hi ha a les fosses comuns i que els seus familiars puguin conèixer on estan i enterrar-los amb la dignitat que es mereixen.

Aquestes víctimes eren les persones que a través d’associacions socials, sindicals o polítiques estaven en contra de l’ideari de Franco i que van rebre una repressió metòdica i organitzada que es pot qualificar de crims contra la humanitat tal i com ho entén la legislació internacional, crims que mai prescriuen.

La nostra incredulitat ha arribat a tot el món on diaris i personalitats estan donant suport al jutge, però alhora està provocant un deteriorament de la bona imatge internacional que havia tingut la nostra transició.

L’autor de l’article, desesperat, utilitza a la seva fe cristiana per poder explicar que ICV és l’únic partit del Govern de la Generalitat que a les seves pròpies enquestes es mantémentre que els altres dos PSC i ERC, baixen i cauen en picat respectivament. Haig de reconèixer que jo també vaig veure algun parany en l’enquesta però llegint avui l’article veig que CiU i el seu braç armat La Vanguardia, estan desesperats, els ha fallat l’estratègia mediàtica que van planejar el 2006 per evitar la reedició del tripartit atacant portada rere portada o organitzant comissions d’investigació al partit més minoritari del govern.

Això si, l’electorat ha sabut valorar les polítiques mediambientals, d’habitatge, de proximitat en la seguretat o en recuperació de la memòria democràtica efectuades per aquest partit, i clar ara l’autor només se li acudeix fer referència a miracles.

Jo només penso que anem pel bon camí, estan fotuts i no saben per on tirar a continuar treballant com fins ara, a mi això em doma molta energia.

Ah molta salut per a l’autor.

I ara a més, les receptes per solucionar la crisi passen per retallar drets laborals i socials i augmentar l’edat de jubilació, quan encara no em sentit res d’augmentar els impostos als més rics com els bancs que continuen tenint beneficis astronòmics mentre la resta s’apreta el cinturó.

Tinc clar que d’ara en endavant  la persistència de la crisi afegida a l’augment dels discurs xenòfob, ja no per la extrema dreta sinó per la mateixa dreta representada per CiU i PP davant de les eleccions autonòmiques, provocarà més situacions com les de Salt, Vic o Cunit, però la responsabilitat em diu que no hem d’entrar al drap d’aquesta provocació populista i posar seny.

Escric això per què avui m’he aixecat amb una mala notícia, la recuperació de Jean-Marie Le Pen del Front national pour l’unité française a les eleccions regionals franceses i hem de fer el possible per a què aquí no passi el mateix amb Plataforma per Catalunya.

La consulta que es planteja és respectable, però el que preocupa i fa por al PP és l’Estatut una eina d’autogovern potent i que és el punt de consens majoritari a Catalunya com ho demostra el recent editorial conjunt dels diaris catalans que punt de trobada de diferents opinions entre la ciutadania. L’Estatut demostra que val la pena anar junts i no separats.

Per exemple, gràcies a les competències que hem obtingut de l’Estatut d’Autonomia, el Govern de la Catalunya està elaborant la llei de consultes populars, que atorgarà la competència exclusiva a la Generalitat en la convocatòria d’instruments de consultes populars a Catalunya i els seus municipis. Amb aquesta eina es podria consultar sobre qüestions, dins del marc competencial corresponent, i avançar en participació ciutadana en els assumptes públics.

Tot el que estigui més enllà de l’àmbit competencial de l’Estatut és un acte simbòlic sense cap transcendència jurídica que només crea falses expectatives.

El meu respecte a exercir el dret d’autodeterminació per avançar en la construcció d’un estat d’un Estat Federal, que reconegui i posi en valor el fet plurinacional de l’Estat, tal i com ho va reivindicar el PSUC i ara ho fa ICV.

Aquesta ha estat una setmana agredolça, ja que hem tingut bones i males notícies. Les bones són el retorn de l’Aminatu Haidar al Sàhara i la finalització de la seva protesta però no de la seva lluita en un país encara envaït i deixat per la resta que mirem cap altra costat, i per l’altra banda l’admissió a tràmit de la Iniciativa Legislativa Popular contra les curses de braus que, si acaba amb un recolzament majoritari, caminarem una mica cap al respecte al nostre entorn, i per tant cap a nosaltres mateixos.

Però avui m’he aixecat amb una molt mala notícia per al planeta i evidentment per a nosaltres també; encara que previsible, tal i com havia evolucionat tot plegat, “els líders mundials no salven el clima” i finalment només signen un acord que no es legalment vinculant, que quan ho són no els respectem, o sigui que ara no tenim res. Hem sentit paraules de l’Obama, Sarkozy o Merkel tant boniques aquesta setmana, però només eren paraules, sense cap intenció al darrera.

Com veieu anem fent alguna passa cap endavant, però moltes cap enrere i intentat entendre una mica més el per què de tot plegat, només se m’acudeix una explicació que l’”home” com animal dominant sobre el planeta té por de la natura, la intenta controlant imposant la seva tecnologia i el seu suposat desenvolupament a costa d’una destrucció sense límits que provoca la mort patiment dels animals de la seva mateixa espècie , dels altres animals i plantes, i finalment no quedarà res, no ens quedarà res.

Però soc de mena optimista espero que l’homo sapiens no esperi a l’últim minut abans de la destrucció total, com en aquesta cimera, i sigui capaç de salvar el planeta, salvar-se a si mateix.

“Nosaltres som l’eslavó perdut, tant de temps buscat, entre l’animal i l’home autènticament humà” – Konrad Lorenz

Suposo que tots els que diem que som d’esquerres tenim clar que la despesa social amb les seves potes l’educació, la sanitat, les pensions i la dependència es sufraga a partir dels ingressos anuals pels diferents impostos que paguem entre tots plegats, encara que no d’una forma del tot progressiva.

Unes dades per veure per a què serveixen els més de 900 M € que es recapten actualment amb l’ l’impost sobre successions i donacions seria que amb aquests diners es poden construir 250 escoles o 650 escoles bressol o 350 CAPS i equival al pressupost del Departament de Treball, i penso que no podem estar disposats a perdre-ho.

Tots estem d’acord que la reforma de l’impost és necessària per a què les classes treballadores deixin de pagar però mantenint que les grans herències continuïn pagant, com passa a la majoria dels països d’Europa, en contra del que estan fet les autonomies governades pel PP i algunes del PSOE han eliminat aquest impost amb la disminució de la despesa social que ha significat com ja sabeu privatització dels serveis sanitaris.

Aquest impost l’hem de mantenir per a què paguin els que més tenen i anem cap un sistema més just per a tothom, amb una veritable redistribució de la riquesa.

Aquest matí tant el PSC i CiU han passat a l’acció i han suspès de militància als “ocellets” del Cas Pretòria agafats la setmana passada. Només CiU vol aprofitar la jugada per diferenciar entre militant amb càrrec públic i els militants que ara no tenen càrrec públic, per contrarestar segons el la trama sociovergent que alguns han deixat caure.

Jo no veig diferències ja que el Prenafeta i l’Alavedra van tenir alts càrrecs durant l’època del senyor Pujol, el que volia estirar de la manta ara fa uns dies, i que ara està molt calladet.

No podem perdre l’oportunitat que aquest cas ens ofereix, per això de buscar coses positives, per demanar un enduriment del Codi Penal que vagi acompanyat d’un pacte contra la corrupció dels partits polítics, i així millorar una mica la percepció de la opinió pública perquè no paro de sentir el mateix, l’abstenció.

Ah! si hem pregunteu per l’ imatge dels “ocellets” emmanillats agafant la bossa d’escombreries jo ho qualificaria de sublim, que més poden esperar aquest delinqüents que tenen i han tingut responsabilitats per allò públic.

Què no emmanillen a un pare de família que roba menjar per subsistir, dons a aquest més?