Zapatazo

Abans d’ahir em vaig aixecar amb l’esperada notícia de l’aprovació per part del govern de Zapatero del decret de reforma laboral que abarateix i justifica l’acomiadament de 20 dies per pèrdues fins i tot “conjunturals” de les empreses.

El decretazo a mode de zapatazo s’ha fet sense recollir les propostes dels sindicats ni de l’esquerra,  i està fent la feina bruta de la dreta representada per la CEOE, PP i CiU, amb mesures que volen endurir el mercat laboral i retallar els drets dels treballadors i treballadores però que no fomenten l’ocupació, l’economia i el consum d’aquest país.

Jo esperava, ingènuament, que després de la retallada als empleats públics i la congelació de les pensions el govern comencés a fer mesures que afectessin al sector financer i als més riscs, i que col·laboressin en la crisi que ells mateixos han provocat, però sembla que s’opta només per allò més fàcil, anar en contra dels més febles.

Si fem una mica de memòria de la crisi, Zapatero ha anat des de l’inici per un camí equivocat: primer nega l’existència de la crisi, després dissimula els efectes; l’any 2007 amb un superàvit de 30.000 M€ decideix fer rebaixes fiscals al 2008 per a tothom, independentment del seu nivell de renda; ara la retallada a funcionaris i a pensionistes, i per acabar una reforma laboral que no compta amb el suport de sindicats i de l’esquerra.

El proper setembre ens tocarà mostrar el nostre rebuig a aquest decretazo assistint a la vaga general convocada per CCOO i UGT, i sumar-nos a les mobilitzacions que a nivell europeu s’estan organitzant per aconseguir una sortida a la crisi diferent, més justa des del punt de vista social.

I ara a més, les receptes per solucionar la crisi passen per retallar drets laborals i socials i augmentar l’edat de jubilació, quan encara no em sentit res d’augmentar els impostos als més rics com els bancs que continuen tenint beneficis astronòmics mentre la resta s’apreta el cinturó.

Tinc clar que d’ara en endavant  la persistència de la crisi afegida a l’augment dels discurs xenòfob, ja no per la extrema dreta sinó per la mateixa dreta representada per CiU i PP davant de les eleccions autonòmiques, provocarà més situacions com les de Salt, Vic o Cunit, però la responsabilitat em diu que no hem d’entrar al drap d’aquesta provocació populista i posar seny.

Escric això per què avui m’he aixecat amb una mala notícia, la recuperació de Jean-Marie Le Pen del Front national pour l’unité française a les eleccions regionals franceses i hem de fer el possible per a què aquí no passi el mateix amb Plataforma per Catalunya.

No als 67 anys d’edat de jubilació!

Zapatero fa una proposta que seria més pròpia de l’Aznar i ens vol retallar les pensions i allargar l’edat de jubilació, després que  els partits d’esquerres i els sindicats han aconseguit aturar una reforma laboral que hagués suposat una retallada als drets dels treballadors i treballadores d’aquest país.

La proposta d’augmentar l’edat de jubilació fins als 67 anys no és pròpia d’un govern d’esquerres que s’hauria de preocupar principalment dels problemes que afecten a les famílies que no poden arribar al crèdit que necessiten per poder subsistir o a les petites i mitjanes empreses que tenen dificultats per la  manca de l’arribada d’aquest crèdit.

I tot això passa mentre els veritables culpables de la crisi financera, els bancs, surten als mitjans de comunicació, sense que els hi faci cap vergonya, i presumeixen dels beneficis astronòmics que tenen any rere any.

Sembla ser que últimament Zapatero només fa cas al president de la  CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, que s’atreveix a donar-nos lliçons de com solucionar la crisi quan no sap ni dirigir la seva pròpia empresa l’aerolínia  Air  Comet que ha fet fallida, deixant al carrer als treballadors i els milers d’usuaris de la companyia.

Les mesures que està adoptant el Govern de l’Estat no són les que necessitem en aquest moment on ens hauríem de plantejar un canvi de model més sostenible per generar ocupació i riquesa d’una manera més eficient i socialment més justa.

Davant d’aquesta proposta només podem manifestar-nos i ser bel·ligerants per  cridat ben fort: No als 67 anys d’edat de jubilació!

http://www.iniciativa.cat/santboi

http://www.facebook.com/santboians.iniciativa

Com ja haureu sentit en el cos ja s’han acabat les vacances i hem tornat de nou a la vida diària amb la crisi que ja teníem l’any passat però també amb la grip que ens han afegit aquest any.

El setembre del 2008 es va caracteritzar per la confessió pública dels bancs americans de les seves pràctiques nocives per utilitzar actius tòxics, que va provocar un pànic generalitzat, que encara no hem superat, que ens suposa una restricció de crèdits per part d’aquells que van provocar la situació.

El setembre del 2009 es caracteritza per què ja superat el pànic i ara estem resignats en la desesperació sobretot per allò que està fent el govern de Zapatero amb continus bandazos, opinions sobre impostos a “títol personal” de ministres i consellers, que són replicats pels mateixos companys de govern o de partit, i mentrestant els que han de sobreviure amb 420 € encara no saben si els cobraran. L’oposició del PP situada en la trinxera disparant contra tot, però sense reconèixer que l’enemic el té a dins de la trinxera.

Haurem d’agafar forces ja que el panorama no és esperançador o com a mínim no ens el fan sentir així, sobretot quan ara venen els de la grip A i ens dibuixen un panorama encara pitjor, però això si algun estan “fent l’agost “ venen vacunes, d’allò que possiblement hagin provocats els mateixos com van fer els banquers l’any passat.

Cal agafar forces i sobreviure com ho hem fet fins ara, o com el cantant de Mazoni reflexionava ahir a la nit durant l’entrega de premis del Festival Altaveu, i destacava el fet que la professió de músic està contínuament en crisi, mai saben més de dos mesos enllà que faran i és això el que els fa ser creatius, sobreviure i fer bona música.

«No n’hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria», com proclama Jaume Pla cantant de Mazoni al seu nou disc

La bonança econòmica que hem viscut aquests anys només ha servit per a què alguns siguin més rics del que eren i no s’ha produït una distribució equitativa de la riquesa ni una millora en les condicions de treball, originant-se un augment en les desigualtats socials (segons l’Institut Nacional d’Estadística el 20% de la població està per sota del llindar del risc de pobresa).

Davant d’aquesta situació el govern del PSOE no s’atreveix ha abordar el problema estructural de l’economia, tant dependent d’aquests sectors fràgils, i ha apostat per una política de xecs i no de drets que suposin un veritable gir social i ambiental.

Necessitem solucions estructurals per a un model productiu sòlid que aposti per inversions públiques en innovació, defensi del teixit industrial, fomenti les noves ocupacions,l’ obra pública d’infraestructures per al transport públic, inverteixi en educació, formació professional i reciclatge, i assoleixi un salari mínim de 1000 € que també inclogui a les pensions mínimes.

Finalment ve el senyor Solbes (tresorer major del regne) i ens planteja uns pressupostos que no garanteixen la despesa social ni el canvi productiu. A més, posposa el debat sobre la reforma fiscal tant necessària per evitar l’ofegament financer en què ens troben els Ajuntaments que està provocant una veritable asfixia pressupostària que farà molt difícil respondre a totes les necessitats que té la ciutadania sobretot aquells amb menys recursos. Recordem que des de l’administració més propera a la ciutadania atenem a moltes demandes que corresponen a altres administracions i que no estan finançades.

En època de crisi cal invertir en els més desafavorits amb un pressupost més social que mai, aquestes haurien de ser les prioritats per un govern d’esquerres, es a dir per fer politiques econòmiques de dretes ja tenim al PP.

Com sempre els treballadors i les treballadores haurem de pagar la crisi.