Aquesta reforma laboral aprovada pel Govern Zapatero és la més antisocial, representa una pèrdua de drets i un atac sense precedents l’estat del benestar que em pogut veure en la nostra democràcia, i, a més, no facilitarà la contractació de persones aturades, ni acabarà amb la temporalitat ni amb l’acomiadament, de manera que només hi ha una reacció lògica com és el rebuig dels sindicats i de l’esquerra social d’aquest país.

Si l’objectiu era la creació d’ocupació és al reforma no servirà, ho ha reconegut  fins i tot el Ministre Corbacho, i  les dades dels 2 mesos d’entrada en vigor de la reforma ho corroboren: el nombre de contractes fixos nomes ha arribat al 6%, menys encara que l’any passat. La conclusió és clara: s’ha reduït la contractació indefinida.

Possiblement, l’objectiu real de la reforma era un altre, és fer que els culpables d’aquesta crisi ho tinguin millor que acomiadar, baixar els salaris i retallar el dret a la negociació col·lectiva.

Però el més sorprenent és que la proposta inicial del Govern Zapatero ha estat superada durant el tràmit del Senat amb una proposta del mateix PSOE que culpabilitza a les persones aturades, que els obliga a acceptar els cursos de formació quan la dotació pressupostària s’ha reduït a la 3a part i promovent  que les Universitats tinguin personal d’investigació en situació precària de manera permanent.

Mentrestant, no es tenen en compte les mancances dels serveis públics d’ocupació que han de respondre sense personal per atendre als aturats: una persona ha d’atendre a gairebé a 200 aturats mentre que la mitjana de l’UE són un 50.

La reforma laboral no provocarà el necessari canvi del model productiu que es continua basant en  sectors estacionals com l’hoteleria i el turisme, la bombolla immobiliària i un elevat endeutament de les famílies i les empreses. Es vol sortir sense invertir en R+D, sense reformes al sector energètic (les elèctriques tenen uns beneficis anuals de 5.000 M€), sense estimular l’economia per a un canvi de model productiu, i el més preocupant de tot sense assegurar que el crèdit que hem donat al sector financer arribi a les famílies i a les empreses.

Així, podem afirmar que el Govern socialista és el responsable d’una reforma que suposa la major agressió social vista en democràcia i obre la porta a la major pèrdua de drets en les relacions laborals.
Però la cosa no acaba aquí, s’acaba d’anunciar la retirada dels 426 euros d’ajuda a les persones aturades i que ara van a per les pensions.

Aquest Govern, més que mai, mereix una vaga general convocada pels sindicats, que el faci rectificar una reforma injusta que no ens porta enlloc, perquè no volem veure com es carreguen l’estat del benestar que tanta suor i sang ens a costat, mentre que els poderosos, els que han originat aquesta crisi, s’ho miren des de la barrera, sense sortir ni esquitxats.

2

A Espanya la crisi té una especial gravetat com a resultat de la seva particular estructura econòmica i posició en el context internacional. Una situació a què s’ha arribat per un cúmul de factors entre els quals destaquen les opcions estratègiques que han anat prenent les elits econòmiques i polítiques del país. Un model econòmic on el predomini dels grups financers i les activitats especulatives han tingut la contrapartida d’un baix nivell de desenvolupament tecnicocientífic i, sobretot, una devaluació de les condicions laborals. Un model que ha impedit el desenvolupament d’un sector públic suficientment dotat per garantir serveis públics adequats i per dur a terme polítiques redistributives que equilibressin les injustificades desigualtats de renda que provoca el model econòmic. Un model que ha provocat un perillós deteriorament ambiental en molt àmbits (consum energètic, desertització, destrucció d’espais naturals…) i que resulta clarament insostenible pel futur. Un model on les desigualtats de gènere segueixen essent intolerables i on la manca d’un plantejament que prioritzi les necessitats de cura de les persones provoca greus problemes de sobrecàrrega de treball femení. La precarietat laboral, la pobresa, les desigualtats l’endeutament, els problemes d’accés a l’habitatge, el deteriorament ambiental són alguns dels efectes d’aquest funcionament econòmic.
3

Certament cal un canvi de model econòmic i per portar-lo a bon port calen moltes reformes i canvis de direcció de les dinàmiques dominants. Però, és inversemblant que, davant l’evidència acumulada i l’experiència anterior, les línies de reformes proposades des dels poders segueixin les mateixes línies que les reformes anteriors i es concentrin, bàsicament, a aprofundir en la retallada de drets laborals, de prestacions socials i la privatització d’allò públic. Mentre queden ajornades i fora d’agenda transformacions profundes en àmbits com el financer (el principal generador d’inestabilitat i desigualtats) i es deixen en l’oblit transformacions de l’esfera econòmica orientades a fer front als reptes de la crisi ecològica i les necessitats generades pels canvis demogràfics.
4

Un cop més, davant l’evidència de l’atur massiu, es planteja com a resposta una reforma laboral que dóna noves prerrogatives als empresaris i a les empreses de treball temporal (ETT). Es basa en un diagnòstic equivocat, que explica l’atur com un mer producte de les regulacions del mercat laboral quan en realitat és un efecte del mal funcionament del conjunt de l’economia. I es concentra a reduir els drets de protecció de l’ocupació -fent més fàcil i barat l’acomiadament-, erosionar la contractació col·lectiva -afavorint el poder dels empresaris individuals en matèria de salaris i condicions de treball- i privatitza la intermediació en el mercat laboral en benefici de les ETT.
No es tracta d’una reforma acceptable ni equilibrada, ni equitativa, ni eficient. No és equilibrada, perquè debilita drets laborals i sindicals sense introduir mecanismes que limitin els abusos de poder per part dels empresaris, reforcin la negociació col·lectiva o ampliïn drets socials afectats per acomiadaments i atur. Malgrat que es planteja com una reforma orientada a fragmentar la pretesa dualitat del mercat laboral, l’experiència internacional mostra que allà on està més fragmentada la negociació col·lectiva i on imperen drets laborals més reduïts, proliferen las desigualtats i la vulneració de drets (tal com ja és patent en el nostre país en el cas d’una bona part dels espais laborals ocupats pels treballadors immigrants). És ineficient, perquè s’orienta cap el reforçament d’un model salarial dominat pels baixos salaris, la renúncia al foment de la cooperació i la concertació col·lectiva. És costós, perquè reforça les transferències financeres a les empreses (augmenta les subvencions a l’acomiadament) de dubtosos efectes sobre la creació d’ocupació.
Renúncia a organitzar l’activitat laboral sobre la base de l’equitat, el reconeixement i dignificació de moltes activitats laborals, pretesament poc qualificades, la cooperació i la participació com eines de productivitat i benestar social, una adequada articulació entre activitats laborals mercantils i extramercantils i vida social. Els veritables reptes de transformació de la vida laboral que demana una societat avançada.
5

La reforma laboral introdueix, a més, una amenaça preocupant a la vida sindical. De fet, des de mitjans de comunicació i àmbits acadèmics fa temps que els sindicats estan en el punt de mira de les reformes polítiques. Malgrat que sabem que allà on les organitzacions col·lectives són més febles augmenta el desequilibri de poder en favor dels rics. L’organització i participació col·lectiva és crucial per garantir el desenvolupament i acompliment dels drets i els intents d’erosió de les organitzacions col·lectives no es poden entendre si no és com a part d’una estratègia que en última instància ataca el cor d’una democràcia efectiva i deixa als poderosos, altrament dits mercats, un poder autocràtic de conseqüències perilloses per al conjunt de la societat.
6

Tampoc són acceptables polítiques d’ajust que redueixen drets socials i s’orienten a retallar el pes del sector públic. És fals que el problema del nostre país sigui el d’una despesa pública excessiva. Ans al contrari, el nivell d’impostos i despesa pública a Espanya se situa en els nivells més baixos de la Unió Europea (en termes del PIB), fet que també es dóna si comparem el percentatge de funcionaris i treballadors públics com a percentatge de la població ocupada. Aquesta migradesa és la que explica la situació d’estrès i saturació que experimenten molts serveis públics, el migrat import de moltes pensions i ajuts a la població. Si es privatitzen activitats públiques, les coses encara poden anar pitjor, com es pot veure en la qualitat d’alguns serveis públics en comunitats autònomes on aquest procés està més desenvolupat.
Cap dels reptes més importants que tenim com a societat (la satisfacció de necessitats bàsiques, el desenvolupament tecnològic en benefici de la comunitat, la transformació vers una economia ecològica i socialment sostenible, l’atenció adequada al conjunt de la població, l’enfortiment d’una societat democràtica i participativa) es poden dur a terme sense un enfortiment de les polítiques públiques. Un enfortiment que requereix reforçar els recursos (impostos), la dignitat i les condicions laborals dels treballadors públics i els mecanismes de control democràtic sobre l’activitat pública.
7

Per tot això, pensem que som davant d’una cruïlla que ens pot menar a situacions indesitjables si s’aprofundeixen les mateixes polítiques que ens han portat a aquesta situació. I per això ens comprometem a treballar per fer avançar un altre tipus de polítiques i a participar en les mobilitzacions socials necessàries per permetre un canvi real d’orientació de les polítiques econòmiques i socials. I en aquesta línia, donem el nostre suport a la vaga i les mobilitzacions que els sindicats organitzen per al proper 29 de setembre.
Grup Promotor del Manifest de les Universitats Catalanes:Joan Antón Mellón (UB), Teresa Torns (UAB), Albert Recio (UAB), Rosa Queralt (URV), Josep Moreno Gené (UdL), Maria José Saura (UPC), Pere Jódar (UPF), Cristina Carrasco (UB), José Manuel Rúa (UB), Sergi Fillet (UPC), Xavier Vinader, Antonio Madrid (UB), Aida Ruiz (UPF), Ramon Sans (UPC), Àngel Miret (UPF), Jaime Rodríguez (UB), Victoria Fabregat (URV), María José Feijoo (UAB), Francisco Martín (UAB), Eulàlia Guiu (UdG), Emili Loncà (UdL), Juan Ignacio Marín (Inspector de Treball), Vicenç Navarro (UPF), Joaquín Gairin (UAB)

Zapatazo

Abans d’ahir em vaig aixecar amb l’esperada notícia de l’aprovació per part del govern de Zapatero del decret de reforma laboral que abarateix i justifica l’acomiadament de 20 dies per pèrdues fins i tot “conjunturals” de les empreses.

El decretazo a mode de zapatazo s’ha fet sense recollir les propostes dels sindicats ni de l’esquerra,  i està fent la feina bruta de la dreta representada per la CEOE, PP i CiU, amb mesures que volen endurir el mercat laboral i retallar els drets dels treballadors i treballadores però que no fomenten l’ocupació, l’economia i el consum d’aquest país.

Jo esperava, ingènuament, que després de la retallada als empleats públics i la congelació de les pensions el govern comencés a fer mesures que afectessin al sector financer i als més riscs, i que col·laboressin en la crisi que ells mateixos han provocat, però sembla que s’opta només per allò més fàcil, anar en contra dels més febles.

Si fem una mica de memòria de la crisi, Zapatero ha anat des de l’inici per un camí equivocat: primer nega l’existència de la crisi, després dissimula els efectes; l’any 2007 amb un superàvit de 30.000 M€ decideix fer rebaixes fiscals al 2008 per a tothom, independentment del seu nivell de renda; ara la retallada a funcionaris i a pensionistes, i per acabar una reforma laboral que no compta amb el suport de sindicats i de l’esquerra.

El proper setembre ens tocarà mostrar el nostre rebuig a aquest decretazo assistint a la vaga general convocada per CCOO i UGT, i sumar-nos a les mobilitzacions que a nivell europeu s’estan organitzant per aconseguir una sortida a la crisi diferent, més justa des del punt de vista social.