Però el veritable problema és el trencament del pacte constitucional, que alguns de nosaltres defensaven com a via per guanyar en autogovern i caminar cap a un Estat Federal, i ara ens deixa en una posició molt difícil sobretot per què és la justificació que esperaven els més independentistes.

No caldria justificar res, però la nostra indignació ve donada per la retallada de drets que hem patit, no només en qüestions de llengua, sinó en competències, justícia i finançament que és una eina fonamental per poder lluitar en millor condicions contra la crisi econòmica que patim.

Ara el que ens toca és recuperar per la via política tot allò que ens ha tret el Tribunal Constitucional , de manera que puguem tenir el que decidírem en referèndum, i la millor forma és manifestar-nos massivament el dissabte a Barcelona, hem de mostrat la nostra indignació.

Però també cal mantenir en la memòria que el veritable culpable de tot plegat és el PP, sobre tot per a aquells com PSOE i CiU que pacten amb ell i tampoc és acceptable l’actitud de molts dirigents del PSOE que aquests dies ens estan dient “no passa res” inclús a algun d’ells l’hem pogut veure molt content després d’haver “cepillado” l’Estatut.

Zapatazo

Abans d’ahir em vaig aixecar amb l’esperada notícia de l’aprovació per part del govern de Zapatero del decret de reforma laboral que abarateix i justifica l’acomiadament de 20 dies per pèrdues fins i tot “conjunturals” de les empreses.

El decretazo a mode de zapatazo s’ha fet sense recollir les propostes dels sindicats ni de l’esquerra,  i està fent la feina bruta de la dreta representada per la CEOE, PP i CiU, amb mesures que volen endurir el mercat laboral i retallar els drets dels treballadors i treballadores però que no fomenten l’ocupació, l’economia i el consum d’aquest país.

Jo esperava, ingènuament, que després de la retallada als empleats públics i la congelació de les pensions el govern comencés a fer mesures que afectessin al sector financer i als més riscs, i que col·laboressin en la crisi que ells mateixos han provocat, però sembla que s’opta només per allò més fàcil, anar en contra dels més febles.

Si fem una mica de memòria de la crisi, Zapatero ha anat des de l’inici per un camí equivocat: primer nega l’existència de la crisi, després dissimula els efectes; l’any 2007 amb un superàvit de 30.000 M€ decideix fer rebaixes fiscals al 2008 per a tothom, independentment del seu nivell de renda; ara la retallada a funcionaris i a pensionistes, i per acabar una reforma laboral que no compta amb el suport de sindicats i de l’esquerra.

El proper setembre ens tocarà mostrar el nostre rebuig a aquest decretazo assistint a la vaga general convocada per CCOO i UGT, i sumar-nos a les mobilitzacions que a nivell europeu s’estan organitzant per aconseguir una sortida a la crisi diferent, més justa des del punt de vista social.

NI CHICHA NI LIMONA, Victor Jara (Chile)

Arrímese mas pa’ ca
aquí donde el sol calienta,
si uste’ ya está acostumbrado
a andar dando volteretas
y ningún daño le hará
estar donde las papas queman.

Usted no es na’
ni chicha ni limoná
se la pasa manoseando
caramba zamba su dignidad.

La fiesta ya ha comenzao
y la cosa está que arde
uste’ que era el más quedao
se quiere adueñar del baile
total a los olfatillos
no hay olor que se les escape.

Si queremos más fiestoca
primero hay que trabajar
y tendremos pa’ toítos
abrigo, pan y amistad
y si usted no está de acuerdo
es cuestión de uste’ nomás
la cosa va pa’ delante
y no piensa recular.

Ya déjese de patillas
venga a remediar su mal
si aquí debajito ‘el poncho
no tengo ningún puñal
y si sigue hociconeando
le vamos a expropiar
las pistolas y la lengua
y toíto lo demás.

Molts de nosaltres estem vivint amb incredulitat i estupor el processament del Tribunal Suprem al jutge Baltasar Garzón per investigar els crims del franquisme arran d’una denuncia de Falange Española, que està fent la feina bruta del PP, els hereus dels qui van provocar tots aquells crim durant i després de la Guerra Civil.

El jutge va actuar per les denúncies de les associacions de víctimes del franquisme d’acord amb la llei de la Memòria Històrica amb la finalitat de trobar els cadàvers de les víctimes del franquisme que hi ha a les fosses comuns i que els seus familiars puguin conèixer on estan i enterrar-los amb la dignitat que es mereixen.

Aquestes víctimes eren les persones que a través d’associacions socials, sindicals o polítiques estaven en contra de l’ideari de Franco i que van rebre una repressió metòdica i organitzada que es pot qualificar de crims contra la humanitat tal i com ho entén la legislació internacional, crims que mai prescriuen.

La nostra incredulitat ha arribat a tot el món on diaris i personalitats estan donant suport al jutge, però alhora està provocant un deteriorament de la bona imatge internacional que havia tingut la nostra transició.

L’autor de l’article, desesperat, utilitza a la seva fe cristiana per poder explicar que ICV és l’únic partit del Govern de la Generalitat que a les seves pròpies enquestes es mantémentre que els altres dos PSC i ERC, baixen i cauen en picat respectivament. Haig de reconèixer que jo també vaig veure algun parany en l’enquesta però llegint avui l’article veig que CiU i el seu braç armat La Vanguardia, estan desesperats, els ha fallat l’estratègia mediàtica que van planejar el 2006 per evitar la reedició del tripartit atacant portada rere portada o organitzant comissions d’investigació al partit més minoritari del govern.

Això si, l’electorat ha sabut valorar les polítiques mediambientals, d’habitatge, de proximitat en la seguretat o en recuperació de la memòria democràtica efectuades per aquest partit, i clar ara l’autor només se li acudeix fer referència a miracles.

Jo només penso que anem pel bon camí, estan fotuts i no saben per on tirar a continuar treballant com fins ara, a mi això em doma molta energia.

Ah molta salut per a l’autor.

Després de veure un video com aquest d’una suposada escola taurina, jo diria de la tortura, només desitjo que el Parlament aprovi la ILP promoguda per la Plataforma Prou nucli d’aquesta ILP i que els toros estiguin inclosos a les lleis de protecció dels animals, i que aquest post i molts altres com aquest ajudin a fer-ho.

Demano que els toros estiguin inclosos a les lleis de protecció dels animal, i totes les pràctiques danyines que es fan amb ells estiguin incloses. No només les corrides de toros amb un caire espanyol sinó també la modalitat d’encierro que ha Catalunya rep la denominació de correbou i que té algunes pràctiques especialment danyines per als toros com són els Bous Embolats. Els toros a la nit corren per carrers on la gent els copeja i els llencen objectes amb unes torxes amb foc o focs aritificials a les banyes que provoquen pànic i dany a l’animal. Si no moren o el maten durant la festa són reutilitzats al dia següent en un altre poble del qual segurament no passaran.

Hem de ser honestos amb nosaltres mateixos i prohibir tant  les corrides de toros espanyoles i com els altres maltractament que es fan a Catalunya.

Demano que el maltractament dels toros en qualsevol tipus de festa ja sigui les curses de braus com els correbous sigui PROHIBIT.

Aprofito per lamentar la falta de recolzament del PSC, PP i C’s s’han posicionat públicamente a favor de las corrides de toros, i també  que l’ambigüetat d’ERC i CIU, per les alcaldies i l’electorat que té a Terres de l’Ebre, no hagi permès incloure els correbou una de les pràctiques especialment danyines per als toros que es practica a Catalunya.

Passades les lamentacions, volia agrair a la gent de la Plataforma Prou que va ser el nucli de l’ILP que permetrà debatre l’abolició de les corrides de toros a Catalunya i aprofitar per agrair l’esforç que ha suposat organitzar la recollida de les gairebé 200.000 signatures que ha superat les 50.000 necessàries.

I també agrair l’esforç dels fedataris que han recollit signatures i que des d’ICV  ho hem viscut molt en primera persona ja que un d’ells és un militant nostre, i que gràcies a l’esforç d’aquesta única persona i la col·laboració d’establiments com el Bar Black Coffee, el comerç Tot Natura i la teteria Namasté, van permetre recollir a la nostra ciutat unes 1.000 signatures.

I ara a més, les receptes per solucionar la crisi passen per retallar drets laborals i socials i augmentar l’edat de jubilació, quan encara no em sentit res d’augmentar els impostos als més rics com els bancs que continuen tenint beneficis astronòmics mentre la resta s’apreta el cinturó.

Tinc clar que d’ara en endavant  la persistència de la crisi afegida a l’augment dels discurs xenòfob, ja no per la extrema dreta sinó per la mateixa dreta representada per CiU i PP davant de les eleccions autonòmiques, provocarà més situacions com les de Salt, Vic o Cunit, però la responsabilitat em diu que no hem d’entrar al drap d’aquesta provocació populista i posar seny.

Escric això per què avui m’he aixecat amb una mala notícia, la recuperació de Jean-Marie Le Pen del Front national pour l’unité française a les eleccions regionals franceses i hem de fer el possible per a què aquí no passi el mateix amb Plataforma per Catalunya.

La consulta que es planteja és respectable, però el que preocupa i fa por al PP és l’Estatut una eina d’autogovern potent i que és el punt de consens majoritari a Catalunya com ho demostra el recent editorial conjunt dels diaris catalans que punt de trobada de diferents opinions entre la ciutadania. L’Estatut demostra que val la pena anar junts i no separats.

Per exemple, gràcies a les competències que hem obtingut de l’Estatut d’Autonomia, el Govern de la Catalunya està elaborant la llei de consultes populars, que atorgarà la competència exclusiva a la Generalitat en la convocatòria d’instruments de consultes populars a Catalunya i els seus municipis. Amb aquesta eina es podria consultar sobre qüestions, dins del marc competencial corresponent, i avançar en participació ciutadana en els assumptes públics.

Tot el que estigui més enllà de l’àmbit competencial de l’Estatut és un acte simbòlic sense cap transcendència jurídica que només crea falses expectatives.

El meu respecte a exercir el dret d’autodeterminació per avançar en la construcció d’un estat d’un Estat Federal, que reconegui i posi en valor el fet plurinacional de l’Estat, tal i com ho va reivindicar el PSUC i ara ho fa ICV.

No als 67 anys d’edat de jubilació!

Zapatero fa una proposta que seria més pròpia de l’Aznar i ens vol retallar les pensions i allargar l’edat de jubilació, després que  els partits d’esquerres i els sindicats han aconseguit aturar una reforma laboral que hagués suposat una retallada als drets dels treballadors i treballadores d’aquest país.

La proposta d’augmentar l’edat de jubilació fins als 67 anys no és pròpia d’un govern d’esquerres que s’hauria de preocupar principalment dels problemes que afecten a les famílies que no poden arribar al crèdit que necessiten per poder subsistir o a les petites i mitjanes empreses que tenen dificultats per la  manca de l’arribada d’aquest crèdit.

I tot això passa mentre els veritables culpables de la crisi financera, els bancs, surten als mitjans de comunicació, sense que els hi faci cap vergonya, i presumeixen dels beneficis astronòmics que tenen any rere any.

Sembla ser que últimament Zapatero només fa cas al president de la  CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, que s’atreveix a donar-nos lliçons de com solucionar la crisi quan no sap ni dirigir la seva pròpia empresa l’aerolínia  Air  Comet que ha fet fallida, deixant al carrer als treballadors i els milers d’usuaris de la companyia.

Les mesures que està adoptant el Govern de l’Estat no són les que necessitem en aquest moment on ens hauríem de plantejar un canvi de model més sostenible per generar ocupació i riquesa d’una manera més eficient i socialment més justa.

Davant d’aquesta proposta només podem manifestar-nos i ser bel·ligerants per  cridat ben fort: No als 67 anys d’edat de jubilació!

http://www.iniciativa.cat/santboi

http://www.facebook.com/santboians.iniciativa

La Plataforma sorgida arran de l’aplicació de la Llei 25/2009, de 22 de desembre, de modificació de diverses lleis per a la seva adaptació a la Llei sobre el lliure accés a les activitats de serveis i al seu exercici, també coneguda com Llei Òmnibus.

La llei posa en qüestió l’existència del visat en l’àmbit de les professions tècniques que tenen relació directa amb la integritat i la seguretat de les persones i instal·lacions i amb la protecció del medi ambient, ja que, entre altres funcions, assegura que el professional que signa els projectes estigui degudament habilitat, tot evitant l’intrusisme professional, i controla que els treballs s’adeqüin a les exigències legals i reglamentàries.

Per tant, és una garantia per als consumidors i usuaris que ara es podria desapareixer amb les conseqüències que comportaria.

1.- La citada Ley Ómnibus dispone que:

- En el plazo máximo de cuatro meses desde la entrada en vigor de esta Ley, el Gobierno aprobará un Real Decreto que establezca los visados que serán exigibles de acuerdo con lo previsto en el artículo 13 de la Ley 2/1974, de 13 de febrero, sobre Colegios Profesionales.

- En el plazo máximo de doce meses desde la entrada en vigor de esta Ley, el Gobierno, previa consulta a las Comunidades Autónomas, remitirá a las Cortes Generales un Proyecto de Ley que determine las profesiones para cuyo ejercicio es obligatoria la colegiación.

2.- Esta iniciativa legislativa que cuestiona la exigibilidad del visado y de la colegiación está en gran medida inspirada por las tendenciosas, unidimensionales y mal argumentadas recomendaciones de la Comisión Nacional de la Competencia. Estas recomendaciones de la Comisión Nacional de la Competencia, que no han sido debidamente contrastadas, instan a reformas limitadoras cuyas profundas repercusiones negativas no se analizan en su informe y para las que no se ofrecen alternativas.

3.- En el ámbito del ejercicio de las profesiones técnicas reguladas es evidente la relación directa entre la integridad y seguridad de las personas e instalaciones, la protección del medio ambiente y la necesidad de controlar que el profesional que lo firma está adecuadamente habilitado y es competente, que el trabajo consta de la documentación requerida para su correcta tramitación, verificando la integridad documental (que recoge todos los elementos imprescindibles de un trabajo profesional), certificando la identidad de la documentación a visar y controlando su adecuación a las exigencias legales y reglamentarias.

Sin este control y especialmente en este campo de actividad de las profesiones técnicas reguladas, con un elevado nivel técnico y normativo:

- se daría libre paso al intrusismo profesional

- se daría libre paso a la suplantación por personas no tituladas

- se facilitaría el ejercicio de la profesión por personas sancionadas o inhabilitadas

- se perdería la garantía de existencia de seguros de responsabilidad civil

- se perdería el control de adecuación de las exigencias legales y reglamentarias de los trabajos

- se perdería de la capacidad de control de la sujeción a la normativa colegial que regula el ejercicio de la profesión (control deontológico)

- se perdería la capacidad de intermediación o arbitraje en conflictos profesional-cliente.

- se perdería capacidad de colaboración con la Administración

Este control, cuyos objetivos están directamente relacionados con los intereses de los ciudadanos y cuya eficacia por tanto es fundamental para no perjudicar gravemente a la sociedad, es un procedimiento administrativo y no civil que no debe ser, en consecuencia, atribuido al sector privado sino a la propia Administración o delegadamente a los Colegios Profesionales.

4.- En este sentido, el Colegio Profesional es, por su naturaleza jurídica, ausencia de afán de lucro, medios, experiencia, conocimiento técnico y administrativo de la materia, independencia con la Administración y el sector privado, disponibilidad de datos sobre profesionales, voluntad de regulación imparcial de la actividad de los profesionales, capacidad de colaboración con las administraciones, disponibilidad de infraestructuras telemáticas consolidadas, etc., la entidad más adecuada para ejercer dicho control, tal y como viene haciendo desde hace décadas con gran eficacia a través del visado.

5.- La función de visado colegial, está amparada por la Directiva 2.006/123, en cuyo Considerando 106 se indica que, a los efectos del capítulo sobre cooperación administrativa, el término «supervisión» debe abarcar actividades tales como controles e indagaciones, resolución de problemas, ejecución e imposición de sanciones y las consiguientes actividades de seguimiento. Y, en el artículo 26.3 prevé que los Estados en colaboración con la Comisión “tomarán medidas complementarias para animar a los colegios profesionales a cooperar con el fin de fomentar la calidad de los servicios, especialmente, facilitando la evaluación de las competencias de los prestadores”, principio que sustenta, sin duda, el visado obligatorio, en el caso de las profesiones técnicas.

Es decir, la Directiva Comunitaria no impone la modificación del vigente régimen legal del visado en España, sino que por el contrario, éste tiene fundamento y acogida en la propia Directiva.

Por todo ello, y ante las opiniones interesadas y reduccionistas que abogan por la desaparición de los Colegios, o que presionan para su reducción a un papel minoritario, elitista y marginal, los abajo firmantes exigimos de los poderes públicos:

1.- Se valore objetivamente el papel social y de servicio público que vienen desarrollando los Colegios Profesionales.

2.- Se reconsidere el sesgo contrario a la colegiación y al visado contenidos en la Ley Ómnibus y se mantenga la obligatoriedad de colegiación para las profesiones reguladas y el mantenimiento del visado como función de servicio público en garantía del interés general y, muy especialmente, en garantía de los intereses de los consumidores y usuarios.

3.- Se valoren las negativas repercusiones de orden económico y social que se derivarían de la supresión de la obligatoriedad del visado.

4.- Se revierta la deriva del proceso de liberalización de servicios profesionales como forma encubierta de privatización y mercantilización del control de la seguridad de la que es responsable la Administración y en definitiva como un proceso de relajación del control de la seguridad de los ciudadanos.

Diciembre de 2009